Com puc ser una bona comunicadora?

Aquesta és una de les preguntes que hem feia cada vegada que realitzava un discurs. Ara ja no; gràcies als consells del llibre “Com parlar bé en públic” de la Joana Rubió i en Francesc Puigpelat; ara no tinc por. Sé exactament que he de dir en cada moment i el més important, he après a controlar els meus nervis. 

Sembla una cosa molt senzilla; però quan esteu davant de 60 persones, la cosa canvia una mica.
Hi han dos tipus de descripció: 

• L'emisor informa sobre les característiques però sense realitzar opinions personals. Si no que s'ajusta a la realitat (descripció objectiva). 

• L'emisor dóna la seva opinió personal d'allò que descriu (descripció subjectiva)

Per finalitzar, si em permeteu la gosadia, us vull donar un seguit de consells per parlar bé en públic:

1. No gesticuleu molt.
2. Atraure l'atenció del públic.
3. To de veu relaxat.
4. Ser breu, concís i precís.
5. Explicar amb exemples.

Hi han molts més, jo només us he posat un tast del que creia més important. Si voleu més informació, la podeu trobar en el llibre: "Com parlar bé en públic" de la Joana Rubió i en Francesc Puigpelat, La Butxaca, 2010. Esmentat abans.

 DESCRIPCIÓ OBJECTIVA  

AMPLIACÍO:

Com exercici de COED, vam haver de descriure una persona de la classe de dues maneres: una escrita l'altre emprant una imatge, feta per nosaltres mateixos.
Pel que fa a l'escrita, jo vaig decantar-me per la meva companya Andrea de la Fuente. I el meu escrit va ser aquest: 

Algú inoblidable

Va parlar amb un to suau però decidit. Els seus cabells d’or s’embolicaven amb la brisa de l’aire, que en aquest moment entrava per la finestra de la classe de Processos.

La seva veu, forta i pausada, sortia per damunt de les cinquanta nou que hi havia a l’aula. Calleu va, si us plau nois calleu que això és important i així fins que donava un crit: Ehhhh! i tota la classe va emmudir.

La seva mirada (abans alegre, quan estava parlant amb mi) era dura i penetrant. Feia una mica de por.

Els seus ulls marrons, es movien molt ràpidament, mentre ella parlava i quan algú gosava parlar, es quedaven fixos en ell,immòbils. Pobre de tu si parlaves!!

Les seves espatlles, eren fortes i decidides. Capaç d’aguantar qualsevol pes.

Sempre estava rient i això és el que més em meravellava d’ella. Encara que estigués trista o enfadada, mai deixava de mostrar el seu somriure.

Això la convertia en una persona única. No, més ben dit: en algú inoblidable!

Referent a la imatge, vaig fer-la sobre la meva companya i amiga Roser; després de 25 fotos realitzades i cinc hores de maquetació, el resultat va ser aquest: